Introducció
La historiografia dels jaciments arqueològics acostuma a centrar-se en les fases de fundació, ús i posterior descoberta. Aquesta perspectiva, però, tendeix a invisibilitzar la trajectòria post-abandonament, tot i que els processos d’abandonament, transformació i reconfiguració que s’hi produeixen condicionen de manera decisiva tant l’estat de conservació del registre arqueològic com les condicions de la seva identificació i interpretació. Reconèixer aquesta dimensió permet entendre el registre arqueològic no com un reflex directe de l’ocupació, sinó com el resultat acumulatiu d’una seqüència complexa de processos.
En aquest sentit, el jaciment de la Vinya de les Parets constitueix un cas especialment significatiu: la seva història recent permet analitzar no només els resultats d’una intervenció arqueològica concreta, sinó també la seqüència de decisions, omissions i actuacions que n’han condicionat la preservació i estudi. Més enllà del seu valor històric intrínsec, el jaciment esdevé un observatori privilegiat per examinar el paper de l’arqueologia preventiva i d’urgència1, els límits dels marcs legals de protecció i, sobretot, les implicacions que tenen les decisions presents en la configuració del registre arqueològic que perviurà en el futur.
En aquest article es presenten els resultats de la prospecció geofísica realitzada a la Vinya de les Parets2, amb l’objectiu d’identificar i interpretar les evidències arqueològiques presents al subsòl. Paral·lelament, s’hi proposa una reflexió sobre els sistemes de protecció del patrimoni arqueològic i del marc legislatiu en la seva aplicació. A partir d’aquest cas, s’analitza fins a quin punt les decisions contemporànies sobre el territori condicionen la preservació del registre arqueològic i, en conseqüència, les possibilitats futures de coneixement històric.
La història recent del jaciment
El 19 de setembre de 2025, SOTS Prospecció va dur a terme una prospecció geofísica mitjançant georadar a la Vinya de les Parets, en el sector on els anys 1973 i 1990 es van documentar restes d’estructures d’època romana (Sala i Rodríguez Simón, 2026). L’objectiu principal era delimitar amb major precisió l’emplaçament del jaciment, definir-ne l’extensió i avaluar-ne l’estat de conservació, amb la finalitat de mirar d’establir criteris de gestió adequats i valorar-ne el potencial arqueològic de cara a futures intervencions.
Els antecedents del jaciment i les interpretacions derivades de les excavacions anteriors han estat tractats en diversos estudis (p. ex. Aguilera Martín i Pou i Vallès, 1990; Carafí Morera, 1990; Garcia Rovira i Subirana Miquel, 2022). En aquest treball, per tant, només es presenten els elements imprescindibles per contextualitzar els resultats de la prospecció geofísica.
El jaciment fou identificat per primera vegada l’any 1973, durant les obres de construcció de l’autopista Martorell–Vilafranca, quan es documentaren estructures muràries associades a materials romans (Carafí Morera, 1990). La documentació generada fou, però, molt limitada, fet que ha impedit determinar amb precisió la ubicació exacta del conjunt. Tot i això, la presència de pilae —petits pilars ceràmics propis dels sistemes d’hipocaust (Figura 1) – suggeria l’existència d’un sector residencial de certa entitat, possiblement la pars urbana d’una vil·la romana d’època imperial. No obstant això, entre la descoberta inicial del jaciment i la intervenció dels anys 90 tingueren lloc una sèrie d’actuacions que marcaren profundament l’estat de conservació de les restes i el coneixement arqueològic disponible sobre el conjunt.
A partir de la dècada de 1970, el jaciment es veié sotmès a una successió d’afectacions derivades de la instal·lació d’infraestructures lineals. El primer episodi fou la construcció del gasoducte Barcelona–València–Bilbao3, que travessà el jaciment en direcció est-oest i probablement destruí part de les restes conservades al sector occidental (Figura 2). En aquest moment, la protecció del patrimoni arqueològic es regia encara per la Llei de 19334, centrada essencialment en els monuments (Almagro-Gorbea i Mederos, 2013). Aquest marc normatiu, dispers i poc efectiu, no preveia mecanismes de control ni d’arqueologia preventiva, fet que permeté l’afectació directa del jaciment sense garanties de documentació ni conservació.
L’impacte s’intensificà el 1990 amb la instal·lació del gasoducte Tarragona–Lleida–Girona5, que requerí l’excavació d’una rasa d’uns 0,80m d’amplada i generà noves alteracions sobre el registre arqueològic (Figura 2 i 6). En aquell moment ja era vigent la Llei 16/1985 del Patrimoni Històric Espanyol, que establia l’obligació dels poders públics de protegir el patrimoni d’acord amb el mandat de la Constitució de 1978, però el marc normatiu encara presentava mancances en la seva aplicació pràctica, especialment en relació amb les intervencions arqueològiques derivades d’obres d’infraestructura. Cal destacar que la instal·lació del gasoducte fou objecte de denúncia per part de l’Associació d’Amics del Castell de Gelida. En aquest context, el Servei d’Arqueologia de Catalunya, creat l’any 1980 arran del desplegament autonòmic posterior a la Constitució, va intervenir de manera limitada per tal de documentar els possibles afectes sobre el patrimoni. Aquesta intervenció arqueològica, però, fou de caràcter reduït i parcial. Tot i així, va permetre identificar un seguit d’estructures muràries associades a material romà, probablement vinculades a la parsrustica d’un establiment rural d’època romana (Aguilera Martín i Pou i Vallès, 1990).
La Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català va representar un avenç significatiu en la definició del sistema de protecció del patrimoni, però el desenvolupament operatiu dels procediments d’intervenció arqueològica va quedar inicialment poc concretat. Aquest buit es va abordar amb el Decret 78/20026, que va regular de manera més precisa els diferents tipus d’intervenció (p. ex. preventiva, d’urgència, control arqueològic), així com els mecanismes de seguiment i gestió en el context d’obres públiques. Aquest desplegament normatiu va suposar un avanç substancial en la pràctica arqueològica, tot i que la seva aplicació no ha estat homogènia en tots els casos. És en aquest marc que la Vinya de les Parets començà a aparèixer de manera més explícita en instruments d’avaluació ambiental de major escala, com els associats al Pla Hidrològic Nacional de 2004 (Díaz Garcia, 2004), on ja s’incorporen criteris preventius vinculats al patrimoni en la planificació d’infraestructures. Ara bé, aquesta incorporació normativa no es traduí necessàriament en una protecció efectiva i sistemàtica en el cas d’intervencions posteriors. Així, per exemple, es documenta l’execució d’una nova rasa associada al gasoducte Sant Esteve Sesrovires–Gelida7, que travessa l’àmbit de la Vinya de les Parets i comparteix corredor amb altres serveis lineals com la fibra òptica (Figure 2). En aquest cas, no s’ha pogut identificar cap evidència de mesures específiques de protecció arqueològica, ni en la documentació d’avaluació ambiental disponible ni en registres de seguiment en obra.
Les intervencions arqueològiques més ben definides i ajustades al marc establert pel Decret de 2002 corresponen a dues fases de treball vinculades, d’una banda, a la construcció de l’enllaç de l’AP-7 i, de l’altra, a l’edificació de l’institut situat immediatament al sud del jaciment. La primera fase, relacionada amb l’enllaç de l’AP-7, va comportar l’obertura de 40 rases en els punts previstos per a la infraestructura. Aquestes rases presentaven longituds d’entre 60 i 7 metres, i profunditats que oscil·laven entre 0,45 i 2,80 metres (Castillo Gómez, 2009) (Figura 3). La segona fase es va limitar a la monitorització dels moviments de terra associats a aquesta mateixa infraestructura (Morer de Llorens 2010) (Figura 3). Tot i que aquestes intervencions no van permetre localitzar el jaciment, situat molt a prop, sí que van propiciar la recuperació d’alguns materials d’origen romà. En contrast, en l’àmbit de l’institut es va observar que els dipòsits que s’havien d’afectar ja havien estat remoguts en època moderna (Fresno Bernal, 2014).
Finalment, l’any 2015 fou declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) (POUM, 2015). Entre la seva incorporació a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (Carta Arqueològica de Gelida, 2002) i la seva declaració com a BCIL van passar tretze anys, un període considerable per a un jaciment que ja havia estat identificat i documentat als anys 70.
Discontinuïtats de la protecció i la seva expressió en la prospecció geofísica
La prospecció geofísica a la Vinya de les Parets es va plantejar com una alternativa metodològica necessària davant les limitacions d’una intervenció arqueològica convencional. La realització de cates sense una informació prèvia sobre la localització de les estructures comportava un grau d’incertesa elevat, mentre que una excavació en extensió resultava inviable en un espai densament afectat per serveis soterrats, amb els riscos i costos que això implica.
En aquest context, la prospecció amb georadar es va considerar la tècnica més adequada per obtenir una primera caracterització del subsòl sense moviments de terra. Altres mètodes geofísics van ser descartats a causa de la presència de conduccions metàl·liques i de la proximitat de l’autopista AP‑7, que podien generar interferències significatives (Sala i Rodríguez Simón, 2026). La intervenció va ser executada per SOTS Prospecció i finançada mitjançant una campanya de micromecenatge.
En total es van prospectar 2.191 m², dividits en dos sectors: el Sector A, amb 1.086 m², i el Sector B, amb 1.104 m². La prospecció amb georadar va permetre generar setze talls horitzontals —vistes en planta— amb un interval vertical de 19cm, cobrint un rang de profunditat d’entre 0 i 1,67m sota la superfície (ibid) (Figura 4).
Sector B – (Figura 4)
La prospecció geofísica en aquest sector ha estat fortament condicionada per l’estat del terreny, tant pel relleu irregular, derivat de la desbrossada recent i de la presència d’arbres, com per l’elevat grau d’alteració antròpica que presenta la zona, factors que han dificultat de manera conjunta la presa de dades (ibid).
Tanmateix, aquest grau d’alteració s’explica principalment pels intensos moviments de terres associats a la instal·lació de dos gasoductes i un oleoducte que travessen aquest sector. Durant les tasques de desbrossat es va observar que el terreny havia estat profundament modificat, amb desnivells artificials que no responen a la seva morfologia natural. Aquestes obres van comportar una remoció molt agressiva del subsòl, que actualment presenta capes barrejades i desordenades, dificultant notablement la lectura de les dades geofísiques. La resposta és irregular des de la superfície, amb interferències provocades tant per arrels com per materials metàl·lics, i amb anomalies més destacades en profunditat.
A partir d’uns 0,4m es detecten diverses concentracions de materials, distribuïdes tant al nord com al sud del sector. Tot i que no defineixen estructures clares, la seva recurrència indica que no es tracta de simples irregularitats naturals (ibid). Aquestes dades coincideixen amb la presència abundant de material romà en superfície, especialment concentrat en aquestes mateixes zones. Cal remarcar que aquest material no es troba en posició primària, sinó que ha estat desplaçat i fet aflorar pels moviments de terra vinculats a la construcció d’aquestes infraestructures.
En aquest sentit, la interpretació més plausible és que aquest sector formava part del jaciment de la Vinya de les Parets. La concentració de materials arqueològics recuperats o visibles no implica necessàriament que el jaciment es limités estrictament a aquest punt, però sí que confirma la seva presència aquí, actualment profundament alterada. Els treballs vinculats als gasoductes i a l’oleoducte haurien afectat de manera molt severa aquest sector, provocant la desarticulació i, probablement, la destrucció parcial del registre arqueològic, en gran mesura sense control arqueològic.
Per tant, els cúmuls detectats no s’han d’interpretar com anomalies indefinides, sinó com possibles acumulacions de materials arqueològics desplaçats, compatibles amb nivells d’enderroc o restes de construccions alterades. Tot i que només una excavació podria confirmar-ho amb certesa, el conjunt d’indicis apunta clarament a una transformació profunda i irreversible del jaciment original.
Sector A – (Figura 4-6)
El sector A, situat a l’est de l’àrea d’estudi, presenta dades de millor qualitat gràcies a un terreny més regular, que ha facilitat la prospecció.
A l’extrem oriental, en el límit del camp de conreu, s’han identificat dues zones destacades (grups 11 i 12). El grup 11 s’explica probablement per alteracions causades per les feines agrícoles. En canvi, el grup 12 correspon a una acumulació de materials que arriba fins a uns 0,75m de profunditat. Tot i que no té una forma definida, podria tractar-se de restes d’una construcció en pedra o d’un nivell d’enderroc (ibid). És rellevant remarcar que és el primer cop que aquest element es detecta amb claredat.
Cap a l’oest, el grup 1 apareix com una zona irregular al voltant d’un arbre. En profunditat, aquestes anomalies s’estenen i s’intensifiquen, però sense dibuixar cap estructura clara, fet que apunta a terres remogudes o a acumulacions heterogènies de materials, possiblement rebliments (ibid).
Al costat d’aquesta zona destaca el grup 2, que presenta una morfologia molt més definida i coherent: es tracta d’una alineació orientada d’est a oest, formada per diversos trams i amb una possible connexió perpendicular. Aquesta configuració és altament significativa, ja que coincideix tant amb la disposició del mur documentat en la intervenció arqueològica dels anys 90 com amb una anomalia lineal clarament visible en la fotografia aèria de 1986 (Figura 5 i 6). La correspondència entre aquestes tres evidències (prospecció geofísica, registre arqueològic i documentació aèria històrica) permet interpretar amb un grau de seguretat que el grup 2 correspon a aquest mur d’època romana ja conegut. Aquesta identificació no només en confirma la preservació parcial, sinó que també permet situar amb més precisió l’àrea excavada en les intervencions anteriors i entendre millor l’organització espacial del jaciment. En conjunt, el sector A conserva, per tant, indicis més clars, estructurats i menys alterats de la configuració original.
Què fem amb els resultats?
Els resultats geofísics, tal com hem anat apuntant, reflecteixen sobretot més de cinquanta anys d’alteracions del terreny: moviments de terres intensius, manca de protecció efectiva i la degradació progressiva d’un jaciment que, quan es van començar a aplicar les primeres normatives de patrimoni, ja es trobava profundament afectat. És a dir, arribem tard, i el registre que tenim al davant és el resultat d’aquesta història de transformacions. Davant d’aquesta situació, la pregunta clau és clara: amb el que tenim actualment, té sentit continuar investigant?
Des d’un punt de vista arqueològic, la resposta és sí, però amb objectius realistes. Les dades del georadar permeten plantejar intervencions molt concretes i dirigides. En el sector B, seria especialment rellevant obrir algunes cates per comprovar fins a quin punt, sota els nivells d’enderroc i/o materials remoguts, es conserven encara restes in situ o si el jaciment ha estat completament desestructurat.
Al sector A, en canvi, el potencial és diferent. Aquí es podria intentar excavar el màxim possible al voltant del mur romà detectat, sempre tenint en compte les limitacions derivades de les zones de servitud de l’oleoducte. Igualment, una intervenció puntual al grup 12 permetria caracteritzar millor aquesta acumulació de materials i, si és possible, obtenir-ne una datació que ajudi a contextualitzar el conjunt.
A més, seria molt interessant ampliar la prospecció geofísica cap al nord del sector B, en una zona que no estaria afectada per les grans infraestructures, per tal de valorar si es conserven àrees menys alterades del jaciment.
Aquestes actuacions no conduiran probablement a una reconstrucció completa i “ideal” del jaciment, ni a un discurs museïtzable. Però sí que poden aportar una cosa igualment valuosa: tancar, amb dades sòlides, la seqüència històrica d’un espai que ha estat sistemàticament alterat i mai del tot documentat.
L’alternativa seria no intervenir i limitar-se a aplicar els mecanismes de seguiment previstos al POUM en cas de noves obres. Tanmateix, aquesta opció presenta limitacions evidents. Les intervencions associades a obres lineals només ofereixen visions parcials i fragmentàries (com observar el jaciment a través d’un forat de pany), sense permetre una comprensió global. A més, el fet que el jaciment estigui inclòs en el planejament urbanístic no garanteix necessàriament un control arqueològic sistemàtic ni exhaustiu.
En definitiva, si bé el jaciment ha patit una transformació profunda, les dades disponibles mostren que encara hi ha preguntes rellevants que es poden respondre. La decisió, per tant, no és tant si cal intervenir, sinó com fer-ho de manera selectiva i amb objectius clars, assumint les limitacions però aprofitant al màxim el potencial que encara conserva el lloc.
L’arqueologia preventiva, les obligacions dels ens locals i la llei de protecció patrimonial. Una reflexió final
La història posterior a l’abandonament d’aquest jaciment posa de manifest, de manera especialment clara, les conseqüències de la manca d’aplicació efectiva de la legislació de protecció del patrimoni. Cal tenir en compte que, en aquest cas, durant molt de temps, no existien instruments legals específics ni mecanismes prou desenvolupats per garantir-ne una protecció adequada.
Actualment, disposem d’un marc normatiu que, si més no, s’aproxima als estàndards desitjables per protegir el patrimoni arqueològic davant l’impacte de les obres i de noves infraestructures. Aixi i tot, en analitzar-ne l’aplicació, es constaten mancances en la seva implementació pràctica.
Sense la voluntat de dur a terme una anàlisi exhaustiva, voldria concloure aquest article amb la presentació d’un parell d’observacions que han resultat especialment rellevants durant el procés de recerca. Esperem poder aprofundir-hi en un futur proper.
La disponibilitat de coneixement tècnic a escala municipal
La manca d’arqueòlegs en la majoria d’administracions locals catalanes planteja limitacions significatives en l’aplicació efectiva de les competències que la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català atribueix als municipis en matèria de protecció del patrimoni. Tot i que els ajuntaments exerceixen un paper clau en el control dels processos urbanístics, especialment en l’atorgament de llicències i en la detecció d’afectacions potencials, l’absència de personal tècnic especialitzat fa que aquesta funció es desenvolupi principalment des d’un enfocament administratiu i urbanístic, més que no pas arqueològic.
El sistema actual es basa en un mecanisme de cribratge inicial a escala municipal, segons el qual només aquells projectes que presenten una possible afectació patrimonial són elevats al Departament de Cultura de la Generalitat. Així, no totes les llicències d’obra són objecte de revisió per part de l’autoritat patrimonial, sinó únicament aquelles en què prèviament s’ha identificat un risc potencial.
Aquest model converteix la detecció inicial de l’impacte arqueològic en un element crític del procés. En la pràctica, aquesta tasca recau sovint en tècnics d’urbanisme que, tot i la seva competència en la gestió del territori, no disposen necessàriament de la formació específica per identificar indicadors arqueològics ni per avaluar el potencial del subsòl. Com a conseqüència, la valoració del risc pot resultar parcial o insuficient, especialment en contextos sense evidències visibles o prèviament inventariades. Tal com assenyalen Martín i Colliga (1999), la protecció efectiva del patrimoni arqueològic a escala local requereix la integració de coneixement tècnic especialitzat en la presa de decisions urbanístiques.
En absència d’aquesta expertesa, existeix el risc que determinades afectacions no siguin identificades adequadament, fet que pot comprometre el principi de prevenció que inspira la normativa vigent. En aquest sentit, l’avaluació del potencial arqueològic i del risc associat hauria de recaure en tècnics especialitzats, ja sigui integrats dins dels equips municipals o mitjançant recursos externs, com ara empreses d’arqueologia i gestió patrimonial. Aquests professionals no només disposen de les competències necessàries per analitzar la documentació existent, sinó que també aporten eines i enfocaments avançats per a la identificació d’àrees sensibles. En casos de projectes de gran extensió, per exemple, poden aplicar metodologies d’anàlisi del paisatge i tècniques com la teledetecció.
En conseqüència, la simple consulta d’inventaris de jaciments coneguts resulta clarament insuficient per garantir una protecció efectiva del patrimoni arqueològic
La vigència dels instruments de planificació (carta arqueològica i POUM).
Pel que fa als instruments utilitzats en aquesta fase de cribratge inicial, la identificació del risc arqueològic es basa habitualment en la consulta de recursos com l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (IPAC), les cartes arqueològiques i els catàlegs municipals integrats en el planejament urbanístic. Tanmateix, aquests instruments presenten limitacions estructurals derivades de les seves dinàmiques d’elaboració i actualització. L’IPAC constitueix una base de dades en actualització contínua, però fonamentalment reactiva, ja que depèn de la incorporació de resultats procedents d’intervencions arqueològiques i de la seva validació administrativa. Per contra, les cartes arqueològiques i els catàlegs municipals responen sovint a fotografies fixes del coneixement en el moment de la seva redacció, i la seva revisió queda condicionada a processos administratius poc freqüents, com la revisió del planejament urbanístic.
En la pràctica, això implica que la informació disponible per a la presa de decisions pot provenir de fonts cronològicament i metodològicament heterogènies, integrant dades recents amb altres que poden tenir dècades d’antiguitat. Aquesta heterogeneïtat no invalida els instruments, però sí que en limita la capacitat per reflectir de manera exhaustiva el coneixement arqueològic actual del territori. En absència d’una interpretació tècnica especialitzada, existeix el risc que la valoració de l’afectació es basi principalment en la presència o absència de jaciments inventariats, sense considerar adequadament el potencial arqueològic no documentat.
En aquest context, la Vinya de les Parets evidencia amb claredat que la protecció patrimonial, tal com està plantejada actualment, continua depenent massa sovint de factors estructurals fràgils: la disponibilitat de coneixement tècnic local i la fiabilitat d’uns instruments de planificació que no sempre reflecteixen l’estat real del registre arqueològic. Lluny de ser un cas aïllat, el que mostra aquest jaciment és una disfunció sistèmica: la distància entre la norma i la seva aplicació efectiva. Si aquesta bretxa no es resol, el patrimoni arqueològic continuarà degradant-se de manera silenciosa, no tant per absència de legislació, sinó per la incapacitat de fer-la operativa allà on realment es decideix el futur del territori.
Agraïments
El projecte «Desenterrem els secrets de la Vinya de les Parets» ha estat dirigit per Irene Sanglas Cornellà, Dani Subirana Miquel i Irene Garcia Rovira, a través de l’AACG, que ha actuat com a plataforma impulsora. Aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració ciutadana mitjançant una campanya de micromecenatge.
Volem agrair especialment a l’empresa SOTS Prospecció la seva excel·lent feina, així com la seva disponibilitat al llarg de tot el projecte i l’assessorament que ens han proporcionat a l’hora de prendre decisions sobre el seu desenvolupament. Igualment, volem expressar el nostre agraïment a totes les persones que van participar en les tasques de desbrossament durant els dies previs a la prospecció.
Finalment, agraïm a Francesc Rosell, propietari de les terres prospectades, el permís concedit per dur-hi a terme els treballs, així com a Can Pasqual la seva paciència i disponibilitat durant tot el temps que hem desenvolupat les activitats sobre el terreny.
AJUNTAMENT DE GELIDA. (2015). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Gelida (POUM), aprovat definitivament el 5 de juny de 2015. Gelida: Ajuntament de Gelida.
ALMAGRO-GORBEA, M. ; MEDEROS, A. (2013) ‘Archaeological Cultural Heritage in Spain’, in Karageorghis, V. and Bakirtzis, C. (eds.) Protecting the Cultural and Archaeological Heritage of the Mediterranean Region: Legal Issues. Nicosia: The A. G. Leventis Foundation, pp. 65–76.
AGUILERA MARTÍN, A.; POU I VALLÈS, J. (1990). Memòria de la campanya d’excavació de la Vinya de les Parets (Gelida, Alt Penedès), a Memòries, núm. 192.
CARAFÍ MORERA, Enric (1990). «Unes obres de campanya troben una vil·la romana a Gelida», a El 3 de Vuit, número del 9 de març de 1990.
CASTILLO GÓMEZ, R (2009). Memòria del control arqueològic. Remodelació dels enllaços i implantació de peatges tancats a l’autopista AP-7. Enllaç de Gelida (Gelida, Alt Penedès). Fase 2. Memòria d’intervenció arqueològica inèdita. Triade SCP.
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA. SERVEI D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA. (2002). Carta Arqueològica de Catalunya. Inventari del Patrimoni Arqueològic (IPAC): municipi de Gelida (Alt Penedès). Barcelona: Generalitat de Catalunya.
DÍAZ GARCÍA, M. (2004). Memoria de la prospección arqueológica en el tramo V, subtramo II del P.H.N. Subirats, Gelida (Alt Penedès), Sant Esteve Sesrovires, Castellví de Rosanes i Martorell (Baix Llobregat). Memòria d’intervenció arqueològica inèdita. Codex Arqueologia i Patrimoni.
GARCIA ROVIRA, I., SUBIRANA MIQUEL, D. (2022) Eixamplant els límits històrics de Gelida. El cas de la Vinya de les Parets. Programa de Festa Major 2022. pp. 75-83.
MARTÍN I COLLIGA, A. (1999). «Els municipis i la protecció del patrimoni arqueològic». Lauro. Revista del Museu de Granollers, 16
MORER DE LLORENS, J. (2010). Memòria d’intervenció preventiva de control arqueològic de moviments de terres a les àrees afectades pel projecte “Remodelació dels enllaços i implantació de peatges tancats a l’AP-7. Enllaços Sant Sadurní d’Anoia i Gelida”. Memòria d’intervenció arqueològica inèdita.
SALA, R.; RODRÍGUEZ SIMÓN, P. (2026).Prospecció geofísica per caracterització d’àmbit arqueològic. Jaciment arqueològic de la Vinya de les Parets (Gelida, Alt Penedès). Memòria d’intervenció. Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya.
1 L’arqueologia preventiva inclou les actuacions realitzades abans de l’execució d’obres per prevenir l’afectació del patrimoni arqueològic, mentre que l’arqueologia d’urgència respon a la necessitat d’intervenir davant d’un risc imminent o una afectació ja produïda.
2 La prospecció geofísica es va dur a terme en el marc del projecte de micromecenatge «Desenterrem els secrets de la Vinya de les Parets», impulsat amb l’objectiu de finançar la caracterització no invasiva del jaciment arqueològic
3 Reial Decret 2067/1976, de 16 de juliol. Boletín Oficial del Estado
4 Ley de 13 de mayo de 1933 relativa al Patrimonio Artístico Nacional. Publicada a la Gaceta de Madrid, núm. 145, de 25 de maig de 1933, pp. 1393-1399
5 Reial Decret 2930/1976, de 26 de novembre, sobre la instal·lació del gasoducte Tarragona–Lleida–Girona
6 Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), núm. 3594, 13 de març de 2002, p. 460
7 BOE-B-2007-99170, Resolució ECF/2007 (28 de març), autorització del gasoducte Sant Esteve Sesrovires–Gelida (exp. 00037880/04), BOE